El món de G. K. Chesterton
G. K. Chesterton (1874-1936) viu en un temps històric crític. La Gran Guerra fou el manifest fundacional d’una nova era que va contemplar la desaparició del món dels imperis, la victòria de la Revolució Russa, l’expansió dels autoritarismes i la consolidació de la cultura de la modernitat davant d’una de tradicional que durant segles havia erigit unes societats estamentals i agràries.
Un món en transformació (1715-1920)
D’ençà finals del segle XVIII, el món inicia un període de profundes transformacions que comporten l’inici d’una era d’hegemonia global econòmica i cultural, primer d’Europa, i, des de la fi de la Gran Guerra (1914-1919), dels Estats Units d’Amèrica. Les revolucions francesa (1789) i americana (1775-1783), la il·lustració (1715-1789) i la Revolució Industrial (1760-1840), deixen enrere aquell món reconegut arreu del planeta, fonamentat en el desenvolupament de l’agricultura i del comerç, la diversitat cultural i religiosa i les comunitats estamentals o tribals. Aquest terratrèmol col·lectiu fou fruit de dinàmiques i processos socials alhora emancipadors i violents; des del desig de canvi però, també, des de la resistència davant la pèrdua de valors i identitats ancestrals.
“Es parla de perspectiva històrica, i jo trobo un excés de perspectiva a la Història; perquè és la perspectiva la que fa d’un gegant un nan i d’un nan un gegant. El passat és com un gegant que es perd a la distància i té a prop nostre els seus peus; de vegades, els peus són de fang.” (G. K. Chesterton)
De l’optimisme de la voluntat i de l’Europa convulsa
Europa es transforma. La Revolució Francesa trasbalsa les estructures polítiques i culturals del continent. S’il·lumina la idea d’un món millor, més civilitzat, educat i científic que hauria de comportar la pau entre els pobles i més justícia a la nova ciutadania. Llibertat, igualtat i fraternitat s’alcen com a pilars del nou món que s’albira. Però les transformacions no tan sols abracen el món cultural i ideal, també l’econòmic i el social. La Revolució Industrial, l’imperialisme, la consolidació dels nacionalismes i les lluites del moviment obrer il·luminen contradiccions que deriven en uns enfrontaments civils i militars mai vistos a Europa. La Guerra de Crimea (1853-1856), la Revolució Russa (1917) i la Gran Guerra (1914-1919) són clars exponents del grau de violència que comporta el naixement de la modernitat a Europa. Imperis, nacions, treballadors, sufragistes, laics, religiosos, infants, científics, militars, pacifistes, demòcrates, autoritaris o àcrates: tots volen sortir a la fotografia del món contemporani.
Anglaterra, manifest del món industrial (1750-1920)
A la segona meitat del segle XVIII s’inicia a Anglaterra i Escòcia transformacions econòmiques que modificaran la societat de l’època i l’esdevenidor de la humanitat. Els avenços tecnològics i de la ciència, l’explosió demogràfica, l’expansió comercial, el colonialisme i l’acumulació d’excedents financers i de recursos bàsics, portaran a la formació de societats urbanes i industrials en què els estaments seran substituïts per les classes socials (burgesia i obrers), i els poders absolutistes, per noves estratègies polítiques resultat de l’ideal liberal, expressat a través de les democràcies burgeses i, en el seu revers, pel socialisme de les classes treballadores. Anglaterra és el país de la Revolució industrial, amb les seves xemeneies, les grans ciutats, el comerç internacional i la conflictivitat social. És l’Anglaterra de la modernitat de Dickens, Darwin o William Turner; també la tradicional d’Alfred Tenysson, el Moviment d’Oxford o William Holman Hunt.
Catalunya (1840-1936)
L’Exposició Universal de Barcelona 1888 és la representació més fefaent de la voluntat dels catalans per integrar-se dins els corrents cosmopolites de l’Europa del segle XIX. És l’únic territori del Regne d’Espanya que d’ençà 1830 capitalitza un poderós procés d’industrialització i d’urbanització. Tot i no disposar de matèries primeres i de localitzar-se a l’Europa meridional –lluny del centre neuràlgic de l’economia europea– Catalunya aprofita la seva tradició comercial i el bon ofici dels seus menestrals per a desenvolupar una economia fabril i un comerç d’àmbit internacional. Si París és el seu referent cultural, polític i financer, Anglaterra esdevé el model econòmic a seguir. La voluntat de no perdre el tren de la modernitat comporta teixir noves estratègies des de les elits polítiques i culturals catalanes. La Renaixença –com a moviment cultural– i la seva participació en la política espanyola per tal d’assentar reformes liberals són clars exemples d’aquesta voluntat. Misèria urbana, migracions massives des del camp a les ciutats, confrontació de classes socials o un art d’avantguarda transgressor esdevenen altres realitats existents, com a paisatge social o expressió d’una queixa individual i col·lectiva davant una modernitat desaforada, i, massa sovint, socialment injusta.
L’Espanya desmodada (1850-1931)
El segle XIX a Espanya assenyala una profunda crisi política, econòmica i de valors, amb unes estructures de poder que es mostren limitades i impermeables davant els canvis que es produeixen allà on el liberalisme i la Revolució Industrial es consoliden. A mitjan segle, els períodes de reformes es veuen condicionats tant per la inestabilitat d’unes colònies d’ultramar que lluiten per la seva independència com per una corrupció al país que fa del tot inviable l’empelt d’Espanya amb la modernitat. L’efímer Sexenni Democràtic (1868-1874) i la posterior proclamació de la I República espanyola (1871-1873) no van ser suficients per arrelar-la, i el 1874 s’instaura de nou la monarquia borbònica amb Alfons XII. Aquest període de restauració fou també incapaç de gestionar la creixent conflictivitat social fruit d’un país empobrit, i d’ençà 1898, ja sense colònies d’ultramar. La dictadura de Primo de Rivera (1923-1930), amb el suport d’Alfons XIII, deixa en evidència el protagonisme (sempre latent) dels cabdills militars a Espanya. La crisis econòmica internacional del 1929 i la descomposició interna del sistema portaren a una revolta popular i de les classes mitjanes, que apostaren l’any 1931 per l’adveniment de la II República espanyola en un moment històric condicionat per una profunda crisi del liberalisme i una forta expansió dels autoritarismes.
Espiritualitat, idealisme i materialisme
Chesterton és una figura arrelada a un país, Anglaterra, o encara més, a la seva “Little England”, que viu una època d’esplendor material i imperial, i de progrés científic i industrial, i alhora un temps de crisi democràtica i de grans desigualtats, i sobre la qual projecta una mirada crítica per mitjà d’una obra literària i periodística de gran influència, pel nombre creixent de lectors de diaris i revistes que el seguien. La seva reacció és de to romàntic, antimaterialista, que continua fins a cert punt la dels grans autors victorians que el van precedir, com ara Charles Dickens, Matthew Arnold, William Morris, o John Ruskin. Des d’un optimisme idealista, propugnava una revolució espiritual a l’Anglaterra del tombant del segle XIX al XX, presidida per la centralitat de l’art i la cultura, mirant al passat i a la tradició, per conservar-la i per entendre i millorar el present, i impregnant-hi, ja des dels inicis de la seva obra, una cosmovisió cristiana.
De l’art i de la literatura, del s. XIX al XX
Chesterton va estudiar belles arts i es va estrenar en el periodisme com a crític d’art i de llibres. Tota l’obra de Chesterton és filtrada per un univers literari que va dels contes de fades, passant per la novel·la d’aventures, Stevenson, Dickens, o el medievalisme de Walter Scott. No hi falten les idees ni el ressò de les polèmiques i dels debats polítics i socials del seu temps. Ho podem veure, per exemple, en la seva primera obra de ficció, El Napoleó de Notting Hill (1904), una fantasia dramatitzada en un passat medieval, que es pot llegir com un al·legat antimperialista amb el rerefons de la Segona Guerra dels Bòers. Des d’aquesta primera ficció fins a les sèries de relats del Father Brown, Chesterton cultiva la literatura d’idees, incorporant-hi temes i preocupacions de l’època, i una filosofia pròpia: un tret característic de la literatura eduardiana d’un temps de transició que arriba fins a la I Guerra Mundial. Chesterton, amb H. G. Wells, Joseph Conrad, John Galsworthy, Beatrix Potter, o Kenneth Grahame, entre d’altres, van contribuir a integrar la ficció i la literatura al cor dels barris londinencs i dels suburbs d’Anglaterra.