Pensament

Un món d’idees

Chesterton ens volia obrir la porta de la terra. Volia en certa manera despertar la nosra mirada al que es troba davant nostre. Volia obrir-nos la porta a la proximitat de les coses, dels altres i de Déu. La seva missió va ser fer del kosmos un oikos, de la substància un existent, de la vida allò quotidià, de Déu  una persona de carn i ossos, de la filosofia una història.

Crisi existencial i de pensament

Diverses circumstàncies provocaren la crisi existencial del jove Gilbert. Ja s’havia allunyat de l’Església Unitària i passava per un període d’agnosticisme. La dispersió dels membres del Junior Debating Club per anar a estudiar a les universitats angleses i el final de les activitats d’aquest club, el fet de viure un temps d’incerteses i dubtes, vacil·lant entre l’art i l’escriptura, i sobretot l’ambient decadent i d’escepticisme dels moderns que es va trobar a la Slade School of Fine Art, el van portar a viure un temps en els abismes del pessimisme. Les lectures de Walt Whitman, Charles Dickens i Robert Louis Stevenson l’ajudaren a sortir d’aquesta etapa obscura.

Vers un sistema propi

L’esperit de Chesterton, saturat de sorpresa i agraïment, impregna un gran nombre de qüestions, de llocs, d’escenes. Tornant-hi una i una altra vegada, i reflexivament, es pot anar descobrint el fil vermell que recorre cadascuna de les pàgines. La seva peculiaritat travessa l’obra polifacètica: articles, biografies, poemes, contes, novel·les, història…Tot amb tot, el mateix escirptor afirmava que els seus llibres constituïen “les gàrgoles d’una determinada catedral” (Alarms and Discussions).

Descoberta del cristianisme

Si hi ha dues formes per arribar a un lloc, essent la primera “la de no sortir mai del lloc”, Chesterton va optar per la segona, que consisteix “a donar la volta al món fins a tornar al punt de partida” (The Everlasting Man). L’actitud sapiencial de Chesterton, resumida per Fazio com la “sorpresa agraïda”, fou la constatació de la contingència del món, de l’experiència del naufragi i de la llar del pare. Tot plegat disposarà Chesterton a obrir-se d’esperit, saturat d’alegria i admiració, a la transcendència i a la fe. No en va Chesterton reafirmà que tots els camins duen a Roma.

El príncep de les paradoxes

L’ús de la paradoxa és un dels elements més importants, i alhora més suggerents, de l’obra de G. K. Chesterton, en totes les facetes (assaig, ficció, periodisme), fins al punt que s’ha arribat a afirmat que l’ús de la paradoxa és el cor del seu pensament i dels seus escrits (H. Kenner), i a anomenar Chesterton com “l’excèntric príncep de les paradoxes” (J. D. Douglas). L’ús de la paradoxa és fonamental en el pensament religiós de G. K. Chesterton, justament perquè el cristianisme és paradoxal, essent Jesucrist la paradoxa final. Per això, la personal apologètica cristiana de G. K. Chesterton fa un ús prolífic de la paradoxa, no tan sols com a recurs, sinó com a element subjacent al fons de la qüestió. Destaca, en aquest sentit, el capítol d’Ortodòxia “Les paradoxes del cristianisme”, en el qual s’enfronta explícitament a aquesta qüestió, mostrant el cristianisme com un equilibri arriscat, com una síntesi vertiginosa que evita la mediocritat de la desil·lusió i aporta a la vida una intensitat sorprenent.

Crític de la modernitat

Es pot considerar Chesterton com un reaccionari en el sentit etimològic del terme, perquè el seu pensament és fruit de la reacció que va desplegar respecte les profecies que dominaven l’atmosfera intel·lectual del seu temps de formació: l’imperialisme, la fe desenfrenada en el progrés, el cosmopolitisme, el materialisme. Continua així la reacció victoriana manifestada des de Carlyle, John Ruskin, o William Morris, tot oposant-se a la modernitat des d’ideals socials o socialitzadors que posen l’accent en la centralitat de l’espiritualitat, l’art i la cultura. Derivarà més endavant cap a la crítica del gran capitalisme concentracionari (que provenia d’Amèrica) i el socialisme d’Estat, per defensar un món fet a petita escala, les arrels en allò local, i una poètica romàntica resumida en el principi de “small is beautiful”. La bellesa antiga unia segons Chesterton la petita Anglaterra amb Europa, i feia de la forma medieval l’expressió més important del descontentament amb la realitat moderna.