Semblança

Periodista, filòsof, escriptor, crític literari, orador, a Gilbert Keith Chesterton, nascut a Londres el 1874, se l’ha definit amb encert com un «a thinking man», un home que pensava contínuament i sobre tota mena de coses, des del sentit de la vida humana fins al valor de la conversa popular en una taverna, des de la més transcendent a la que en aparença és més insigificant. Per aquesta inquietud insaciable va esdevenir  un polígraf, i aquesta obra immensa l’ha convertit en un pensador compromès, central per comprendre la cultura europea al segle XX fins als nostres dies.  Chesterton compongué poesia, novel·la al·legòrica (com L’home que fou dijous) i d’anticipació (com el Napoleó de Notting Hill) i els cèlebres relats del Pare Brown, mig detectivescos mig metafísics; biografies i estudis sobre figures religioses (sant Francesc i sant Tomàs) o literàries (Dickens o Robert L. Stevenson), i una valuosa Autobiografia (1936); molts llibres d’assaig, com ara Herètics (1905), Ortodòxia (1908), L’eugenèsia i altres mals (1922) o l’apologia L’home perdurable (1925), quan ja s’havia convertit al catolicisme; i una multitud d’articles i assaigs breus en revistes i diaris. La versatilitat i la capacitat de sorprendre, i el tarannà poètic i fins a cert punt desordenat, són algunes de les qualitats destacades d’aquest escriptor brillant, que produí una obra de pensament i de crítica literària, amarada de cristianisme, i un cos de literatura detectivesca de gran èxit.

Chesterton s’estrenà en la seva carrera de literat encara adolescent. Es va educar a l’escola de St Paul’s, al barri de Hammersmith.  Allí va fundar amb altres companys la Junior Debating Society, de la qual va ser escollit moderador. A l’escola Chesterton mostrà de seguida el seu talent literari. Es descriu ell mateix com un noi amb una inclinació natural per la literatura, atrapat, diríem, per la imaginació i la ficció, capaç de citar un fragment de Dickens o de recitar de memòria els versos còmics de les Bab Ballads de Gilbert, o qualsevol cosa que hagués llegit; diu literalment que es trobava «plunged into a friendly discussion on literature which has gone on, intermittently, from that day to this» (‘capbussat en un debat amical sobre literatura que s’ha allargat, de manera intermitent, des d’aquell dia fins ara’).[1] Ja en aquesta etapa tan primerenca, mentre contribuïa al club de debat i publicava a la revista els seus primers poemes, mostrava el seu temperament innat de polemista i un talent verbal precoç, que el va portar al cap de pocs anys  al món del periodisme. S’estrenà en l’ofici el 1899, al setmanari literari The Bookman i a The Speaker, la plataforma liberal més radical del moment, escrivint sobretot cròniques d’art i comentaris de llibres.[2] Algunes de les cròniques publicades a The Speaker es recolliren en el primer volum compilatori d’articles periodístics de l’autor, de 1901, que porta un títol ben provocatiu, The Defendant (L’acusat): conté assaigs dedicats al nonsense (l’absurd), a les històries detectivesques, a l’heràldica, a la farsa i al patriotisme, en els quals la cultura popular i el common man ja figuren com a banderes d’un pensament de reacció que trobà en el gènere de l’al·legat en defensa pròpia una fórmula de contestació, una premonició de l’apologètica futura.[3] Al llarg d’aquests primers anys de carrera periodística, Chesterton va anar consolidant una posició d’intel·lectual populista, modulant-hi un estil polèmic que esdevindrà atractiu per a un ampli sector de lectors inconformistes.[4] Com ha explicat John Coates, bon coneixedor de l’escena periodística eduardiana, val a dir de la primera dècada del segle XX, Chesterton utilitza el poder estilístic i la tècnica de provocació com a estratègia per a la popularització de les seves idees en diaris ben implantats i de circulació massiva.[5] Va ser concretament amb la col·laboració setmanal iniciada el 1901 al Daily News —diari liberal amb una tirada d’uns 400.000 exemplars el 1909— que aconseguí arribar a un públic amplíssim. Sorprenia milers de lectors amb les seves cròniques d’història, de llibres, d’art i de cultura, però també alçava la veu en el terreny polític, atacant els liberals, el partit de govern entre 1904 i 1915, i d’aquí que la relació amb el diari fos més aviat tensa i que finalment s’interrompés la col·laboració en 1913.[6]

Chesterton arribà a la primera línia de foc periodística pel seu tractament de la segona Guerra dels Bòers (1899-1902), que va tenir lloc a les repúbliques sudafricanes del Transvaal i Orange. La seva oposició frontal a la guerra va guanyar-li una reputació d’home a la contra. En aquesta posició, clarament minoritària a Anglaterra, anava a la una amb un altre escriptor i polemista cèlebre dels anys eduardians, Hilaire Belloc, amb qui Chesterton coincidí a The Speaker, la plataforma que encapçalà l’oposició a la guerra i la crítica a l’imperialisme britànic.[7] Naixia així una actitud, típicament chestertoniana, favorable a les nacions petites i contrària als imperis i als grans poders polítics o financers; una actitud en consonància amb la simpatia que Chesterton sempre va mostrar per les coses petites en general —la família, la comunitat local, les coses ben definides, tot allò que s’ajustaria a la frase «small is beautiful» (‘la petitesa és bella’).[8]

Les llargues polèmiques periodístiques mantingudes els primers anys del segle van anar configurant el pensament chestertonià, i són reflex del desenvolupament d’un cristianisme manifestat clarament des de 1901.[9] És obligat aturar-se en les anomenades Blatchford Controversies, una llarguíssima controvèrsia sobre religió amb Robert Blatchford, editor del setmanari socialista Clarion, la qual començà amb les rèpliques de Chesterton des del Daily News i acabà amb la publicació dels seus articles al mateix Clarion a partir de juliol de 1904.[10] Explicava Chesterton com Blatchford el convidà a escriure al setmanari per tal d’ampliar la visió dels lectors, fins aleshores familiaritzats només amb el punt de vista de l’editor. D’aquesta manera, creia Chesterton, la defensa del cristianisme guanyava cos amb l’argument contrari;a més, el fet de publicar l’intercanvi en un periòdic no cristià donava grandesa al debat, i provava en certa manera que la qüestió religiosa suscitava l’interès dels no creients.[11] Avançar en el camí que acostava els secularistes a la religió entrava, doncs, en el marc de la teologia chestertoniana en unes dates molt llunyanes encara de la conversió al catolicisme.

Poc després d’aquesta controvèrsia, sorgeix el primer llibre d’assaig important: Herètics, de 1905. És un llibre orgànic i, tanmateix, plenament inserit en el context periodístic i literari de l’època: hi abunden les referències literàries a novel·listes d’anomenada, a autors menors de novel·la detectivesca o de novel·la rosa, a dramaturgs de primera fila i a autors de farses, i també a polítics, liberals i conservadors, a generals de la Guerra dels Bòers —encara aquesta guerra i l’antiimperialisme com a teló de fons— o a personatges i periodistes diversos de la vida pública contemporània. En aquest sentit, és un llibre difícil per al lector no britànic. Per entendre’n els detalls, convé conèixer la circumstància i el context periodístic que n’explica la gènesi, ja que s’ha demostrat que Chesterton sovint hi aprofitava articles que havia publicat al Daily News: de vegades els reescrivia a trossos, d’altres els amplificava amb nous exemples o il·lustracions, o n’ometia passatges a discreció.[12] La connexió entre periodisme i literatura és una constant en l’obra de Chesterton. En aquest context eduardià marcat per la intensa activitat periodística, la següent publicació de pes és Ortodòxia (1908), text cabdal de l’assagisme chestertonià. La polèmica d’origen periodístic penetra amb fluïdesa en l’obra. Així, per exemple, la controvèrsia mantinguda a les pàgines de Clarion continua ben viva, des del moment que un dels qui donaven suport a Blatchford apareix a Ortodòxia per tal d’il·lustrar el punt de vista de l’autor sobre el lliure albir. L’estratègia de polemista que alimenta la intensa carrera periodística de Chesterton també acaba donant cos als volums assagístics més importants publicats abans de l’esclat de la Gran Guerra: els esmentats i, encara, Allò que no està bé (What’s Wrong with the World, 1910).[13]

Durant els primers anys del conflicte bèl·lic, les energies del polemista es concentraren en la defensa de la causa aliada, com es pot veure repassant els articles dedicats exclusivament a fer campanya antigermànica i publicats a l’Illustrated London News (la plataforma que acollí la més dilatada de totes les col·laboracions de Chesterton a un periòdic).[14] En aquest moment sorgeix encara amb més força el patriotisme que ja s’havia manifestat en la campanya a favor dels bòers ben just iniciat el segle. L’antiimperialisme visceral ara es projecta a escala europea. Per exemple, la invasió germànica de Bèlgica va portar Chesterton a escriure un pamflet molt difós, The Barbarism of Berlin (1914), traduït simultàniament al francès i a l’italià el 1914 i publicat en castellà a Barcelona el 1916.[15] En aquest mateix context, l’interès de Chesterton per la causa irlandesa prengué un tomb patriòtic: l’antiga simpatia per un país petit i envaït ara dóna lloc a una campanya per convèncer els sinn feiners que abandonin l’actitud progermànica. Els articles escrits amb aquest propòsit donen com a resultat Irish Impressions (1919), un dels primers llibres de Chesterton amb divulgació en la premsa catalana. També és fruit de la guerra A Short History of England (1917), una història mancada de dates i fets, escrita amb una intenció política clara: defensar la nació anglesa (Little England) des de la perspectiva de l’«ordinary Englishman».[16]El Chesterton polemista que s’havia fet un nom per la seva presència destacada en diaris i revistes, en els clubs i les societats diverses que van proliferar a l’Anglaterra eduardiana, ja havia produït els millors escrits de la seva carrera literària abans de la Gran Guerra.

Posteriorment, a partir de la conversió al catolicisme l’estiu de 1922, les monografies chestertonianes s’orientaran, en primer lloc, a manifestar aquesta fe, ja sigui en els volums sobre sant Francesc (1923) i sant Tomàs (1933) o, amb més importància, en l’apologia L’home perdurable (The Everlasting Man, 1925).[17] El periodisme i la polèmica acompanyà aquestes obres tant com la conversió popularitzà enormement la figura de Chesterton a França o a Catalunya.[18] l’activitat periodística de Chesterton posteriora la guerra europea es relaciona amb campanyes d’opinió —contra l’eugenèsia i a favor del distributisme, els dos temes triats del vessant social de l’antologia —, fins al punt que el 1925 va arribar a fundarun setmanari amb el seu nom, el G. K’s Weekly (continuador del New Witness de Belloc), al qual es va dedicar intensament en l’última etapa de la seva vida, alimentant-lo amb cròniques i editorials, i sufragant-ne fins i tot les pèrdues, amb l’objectiu primordial de promoure la doctrina del distributisme.[19] La prolífica producció chestertoniana, de 1920 fins a la mort de l’escriptor (14 de juny de 1936), resultà en diverses compilacions,totes fruit de l’activitat del polemista.[20] Aquests volums, però, tenen una repercussió molt inferior als eduardians (The Defendant, Heretics, Orthodoxy), perquè recullen un assaig en bona mesura desgastat per la repetició dels continguts i l’ús excessiu d’alguns recursos estilístics, cosa que justificaria fins a cert punt l’acusació d’escriptor verbós.[21] Sempre atent a la difusió, en els darrers anys Chesterton va fer el salt al periodisme radiofònic, iniciant retransmissions per a la BBC el 1932. A pesar dels esforços de la seva esposa Francis, mai no va aconseguir de portar una vida retirada. Pòstumament, s’han publicat encara volums d’assaigs i de poesia,[22] i l’Autobiography, apareguda just després de la mort de l’escriptor, ha esdevingut una de les obres que l’han sobreviscut amb més èxit al mercat anglès i a l’exterior.

En el context de la novel·la victoriana, i concretament del darrer període victorià i de l’eduardià (és a dir, entre els darrers anys del segle XIX i fins a la Primera Guerra Mundial), la reflexió literària de Chesterton s’insereix en un corrent de reacció contra un realisme atent a la descripció social, presidit pel culte a la ciència.[23] El reclam de la fantasia, amb la defensa de l’aventura i del romance, que apel·len a la fantasia i a la imaginació, té unes implicacions en la configuració del cànon literari que Chesterton ofereix en un llibre primerenc, The Victorian Age in Literature (1913), en el qual revisa la generació victoriana precedent amb una clara voluntat d’interpretar-la críticament.[24] Posant èmfasi en la reacció contra el compromís victorià amb els triomfs de la ciència i el materialisme —una reacció que es va produir contemporàniament des de l’Oxford Movement, des de Dickens, o des de Carlyle i Ruskin i el nou protestantisme romàntic—, Chesterton ofereix en aquest assaig una lectura dels grans representants de l’era victoriana. Dickens s’erigia, com a cultivador del romance, del nonsense i de la sympathy, en capdavanter d’una tendència d’inclinació optimista, contraposada a novel·listes amb una visió més negra de la vida, com ara Thomas Hardy. De fet, The Victorian Age in Literature esdevé una apologia de Dickens, el novel·lista popular per excel·lència, el qui millor connectava, segons Chesterton, amb el gust del common man. Uns anys abans, Chesterton havia dedicat a Dickens un volum biogràfic.[25] Com passa amb d’altres biografies de Chesterton, l’autor s’explica ell mateix en descriure el biografiat. En aquest cas, Dickens és vist com un escriptor que reaccionava contra el seu temps, com ho va ser Chesterton (que al principi del llibre fa referència al’atmosfera defin de siècle en laqual s’educà); un escriptor que feia bandera d’un humanitarisme poc corrent entre els autors de moda, i llavors Chesterton recorda exemples del seu propi temps, com ara el pessimisme de George Gissing i l’esteticisme de Walter Pater; un escriptor, finalment, que representava, per la seva instintiva comprensió de l’home corrent, l’optimisme democràtic, un principi amb el qual el biògraf combregava del tot.[26]

El 1967 Robert Hamilton reclamava la conveniència de rellegir l’obra de Chesterton amb «atenció seriosa» i no com una pedrera per extreure’n cites brillants.[27] Aquesta obra és eminentment citable, i és tan vasta que és fàcil que molts lectors s’identifiquin amb una o altra afirmació, perquè agrada molt trobar algú que defensi la creença d’un mateix i l’exposi amb força i convicció. És lògic que l’obra d’un polemista sigui llegida així, a trossos i a discreció del lector. Però la integritat del polígraf és necessària si volem descobrir-hi la vigència que pugui tenir més enllà de la innegable qualitat literària. La figura de Chesterton no es pot reduir a la d’un convers catòlic en un país anglicà, ni a la d’un defensor de la visió religiosa en una societat dominada pel progressisme laic i l’asèpsia científica, ni a la d’un liberal radical en un món governat per interessos econòmics que mediatitzen la democràcia. Aquests aspectes hi són però s’han de copsar plegats si es vol trobar en el seu tradicionalisme innegable, amb les llums i les ombres corresponents, una lectura actual que resulti profitosa a l’home del segle XXI.

[Text adaptat de la  “Introducció” a G. K. Chesterton: Cristianisme, pnsament social i literatura. Tria de textos, ed. Sílvia Coll-Vinent. Barcelona: Viena Edicions – Fundació Joan Maragall, 2017, p. 7-19)]

Trajectòria vital

La infància de Chesterton va ser alegre, feliç i lluminosa. Emmarcada en l’àmbit familiar, tant Gilbert com el seu germà Cecil van rebre dels seus pares uns sòlids valors humans, morals i culturals basats en el respecte i la llibertat. L’adolescència i la joventut estan marcades per les successives etapes acadèmiques. L’escola primària de Colet Court, St. Paul’s School, l’escola d’art a St. John’s Wood, l’University College i la Slade School of Fine Art. Durant el període de St. Paul’s, Chesterton i el seu amic Lucian Oldershaw crearen el Junior Debating Club. Alguns dels seus membres foren amics seus tota la vida. Aquesta etapa juvenil acaba amb una crisi existencial. L’inici de l’amistat amb Hilaire Belloc i amb el clergue anglo-catòlic Conrad Noel, la relació i el casament amb Frances Blogg, les primeres col·laboracions periodístiques, el treball en dues editorials, la seva posició davant la Segona Guerra Bòer, la publicació de dos llibres de poesia, la seva presència a Fleet Street i el començament dels compromisos públics en conferències, meetings, debats i campanyes electorals van fer de Chesterton un personatge de referència del seu temps. L’any 1909 els Chesterton es van traslladar a viure a Beaconsfield. El seu acostament lent i espaiat vers el catolicisme fins a la seva conversió formal a l’església de Roma, l’any 1922, caracteritza la darrera etapa vital marcada per la defensa de la fe catòlica en la seva obra literària i periodística.

Un cos enorme, tot un caràcter

L’alçada i el volum de Chesterton es comparaven am les d’un home del Nord que amb el seu pes “feia tremolar el sòl dels carrers de Barcelona”, com escrivia un periodista a La Veu de Catalunya. El canvi físic es produí després de la Guerra, en la qual patí una malaltia nerviosa. Chesterton fou home de vida, i per això proactiu en les batalles contra el prohibicionisme i les campanyes vegetarianes del seu amic Bernard Shaw. La joie de vivre i el tarannà optimista eren tot u en el seu caràcter. “The making of an optimist” és com es titulava un tribut del Times Literary Supplement publicat arran de la mort de Chesterton el juny de 1936. Són abundoses en les biografies les anècdotes al voltant de l’aire despistat, l’esperit cordial i generós i el bon fer del seu caràcter. Públicament, es guanyà els seus contrincants en les polèmiques que hi va mantenir, per la força literària i imaginativa del seu discurs, la capacitat de sorprendre i de sacsejar l’espectador o el lector, l’art de la paradoxa i el bon sentit de l’humor.

G. K. Chesterton s’explica

Darrera tota l’obra de Chesterton, darrera les biografies que va dedicar a Stevenson, Dickens, Blake, o Browning, a Cobbett, a Sant Tomàs o Sant Francesc, darrera les ficcions (del Napoleó de Notting Hill als relats del Father Brown, passant per l’obra dramàtica i fantasiosa) trobem l’home G. K. Chesterton, el seu esperit polèmic i batallador, els fonaments cristians del seu pensament, els valors literaris que el guien, la fe en l’home corrent. La seva obra —sigui d’assaig, de ficció o periodística— s’interpreta com un corpus unitari, presidit per una cosmovisió a la qual resta sempre fidel, sustentada pel sentiment de sorpresa i de meravella davant la mera existència quotidiana. Chesterton explica a l’Autobiography com hi va arribar, des de les lectures i els jocs d’infantesa, des de les batalles amb els seus contemporanis per vèncer l’atmosfera dominant de pessimisme i escepticisme, des d’altres batalles i polèmiques del seu temps, des de la seva experiència vital de descobriment  del cristianisme.

Els altres escriuen sobre Chesterton

Maisie Ward va ser pionera en aproximar-se a la vida de Chesterton amb la seva biografia publicada el 1943. El centenari de la mort de Chesterton, el 1974, va contribuir a posar en valor el llegat de l’escriptor des de mirades molt diverses, literàries i poètiques fonamentalment, però també socials i polítiques. Chesterton ha estat vist com un gran fabulador romàntic i escriptor d’una imaginació potent i brillant, com un home de lletres compromès amb el seu temps, com un populista radical, com un crític social que actualitza el pensament social de l’Església, com un escriptor inquiet i viatger que va contribuir a refer ponts culturals entre la seva petita Anglaterra i l’Europa d’entreguerres (unides pel passat medieval) i amb Amèrica. Amics personals, parents, estudiosos i biògrafs (com ara Joseph Pearce) han ajudat a completar el retrat personal i la trajectòria de l’autor. La divulgació més important de la vida i l’obra de l’escriptor s’ha produït des dels Estats Units i el Canadà, des de plataformes com l’American Chesterton Society (i el seu president, Dale Ahlquist), el Chesterton Institute for Faith and Culture (fundat al Canadà el 1974 per Ian Boyd i ubicat a Seton Hall University), el qual edita la Chesterton Review, o Ignatius Press (a San Francisco), que va iniciar la publicació de l’obra completa.

[1] Chesterton, Autobiography, pp. 57-79 (59).

[2] Vegeu Ward, Gilbert Keith Chesterton, pp. 65-67, 129-140; Frank Swinnerton, «A True Edwardian» (1938), en Conlon, G. K. Chesterton: A Half Century of Views, pp. 26-38.

[3] Chesterton, The Defendant, Londres, Dent, 1901.

[4] Margaret Canovan,  G. K. Chesterton, Radical Populist, Londres, Jovanovich, 1977, pp. 8 i 14, descriu els lectors de Chesterton com a «members of the Nonconformist middle class, teetotal, semi-pacifist believers in progress and enlightment».

[5] John D. Coates, Chesterton and the Edwardian Cultural Crisis, Hull, Hull University Press, 1984, pp. 67-69.

[6] Ibid., p. 69.

[7] Ibid., p. 7. Vegeu també Jay P. Corrin, G. K. Chesterton & Hilaire Belloc: The Battle Against Modernity, Athens-Londres, Ohio University Press, 1981, p. 3. Chesterton deixa ben clara la seva posició probòer a l’Autobiography, pp. 113-114. Sobre el nacionalisme i el patriotisme, vegeu Canovan, G. K. Chesterton, pp. 99-111, i Bernard Bergonzi, «Introduction», en G. K. Chesterton, The Napoleon of Notting Hill, ed. B. Bergonzi, Oxford, Oxford University  Press, 1994, pp. xviii-xix.

[8] Ibid., p. x.

[9] S’acostuma a considerar que Chesterton abraçà el cristianisme empès per la seva muller anglocatòlica, amb qui es casà el 1901. Vegeu Joseph Pearce, Wisdom and Innocence: A Life of G. K. Chesterton, Londres, Hodder & Stoughton, 1996, pp. 41-42. Pol Escudé, «Romanus civis sum», Diàlegs. Revista d’estudis polítics i socials, núm. 64 (abril-juny 2014), pp. 41-57 (48-49).

[10] Aquests articles s’han editat amb el títol The Blatchford Controversies, en Chesterton, Collected Works, vol. I, ed. D. Dooley, pp. 369-395. Vegeu també Stanley L. Jaki, «Chesterton’s Landmark Year: The Blatchford-Chesterton Debate of 1903-1904», Chesterton Review, 10 (novembre 1984), pp. 409-423.

[11] The Blatchford Controversies, ed. Dooley, p. 372.

[12] Vegeu David Evans, «The Making of Chesterton’s Heretics», The Yearbook of English Studies, 5 (1975), pp. 207-213.

[13] És inclòs a Chesterton, Collected Works, vol. IV: What’s Wrong with the World, The Superstition of Divorce, Eugenic and Other Evils, introd. James V. Schall, San Francisco, Ignatius Press, 1987, pp. 31-218. La traducció catalana és de Pau Romeva: Allò que no està bé, Barcelona, Edicions de la Nova Revista, 1929.

[14] Els articles setmanals que Chesterton va escriure a l’Illustrated London News, des del 1905 fins al 1936, s’han editat en deu volums: Chesterton, Collected Works, vols. XXVII-XXXVII, San Francisco, Ignatius, 1986-2012.

[15] Sobre el concepto de Barbarie, trad. Héctor Oriol, Barcelona, Oliva de Vilanova, 1916. L’edició anava precedida d’un pròleg de Miguel de Unamuno (pp. 7-16), el qual presentava l’autor com a cèlebre escriptor, humorístic i paradoxal, i emulava l’estil chestertonià amb l’objectiu de demostrar fins a quin punt la paradoxa era una arma poderosa en l’atac a l’ànima prussiana.

[16] Segons Frank Swinnerton, The Georgian Literary Scene, Londres, Dent, 1938, p. 93, aquest llibre de Chesterton fou probablement el més llegit a Anglaterra.

[17] Les tres obres són compilades a Chesterton, Collected Works, vol. II, San Francisco,  Ignatius Press, 1986.

[18] Per al cas de St Francis of Assisi, vegeu Coll-Vinent, «La biografia santfranciscana de G. K. Chesterton», pp. 443-448.

[19] Sobre el G. K’s Weekly i el distributisme, vegeu Ward, Gilbert Keith Chesterton, pp. 433-448, i Return to Chesterton, Londres, Sheed & Ward, 1952, pp. 213-231. El ressò que adquireix el setmanari en una etapa inicial, reflectit en els 8.000 exemplars venuts el novembre de 1925, va anar acompanyat d’una projecció europea de l’escriptor a través de l’organització del PEN Club, especialment en països de tradició catòlica com Espanya i Polònia.

[20] El volums flueixen: Generally Speaking (1928), Come to Think of It (1930), All Is Grist (1931), All I Survey (1933), Avowals and Denials (1934), The Well and the Shallows (1935), As I Was Saying (1936).

[21] Vegeu, per exemple, C. S. Lewis, «On Stephens on Chesterton» (1946), en Conlon, G. K. Chesterton: A Half Century of Views, pp. 69-71; John Gross, The Rise and Fall of the Man of Letters: Aspects of English Literary Life since 1800, Harmondsworth, Penguin, 1987, pp. 258-259.

[22] Les obres pòstumes de Chesterton són: The Paradoxes of Mr. Pond (1937), The Common Man (1950), A Handful of Authors (1953), The Glass Walking Stick (1955), Lunacy and Letters (1958), Essays and Poems (1958), The Spice of Life (1964), Chesterton on Shakespeare (1971).

[23] Vegeu Samuel Hynes, The Edwardian Turn of Mind, Londres, Pimlico, 1991, pp. 146-147.

[24] The Victorian Age in Literature (1913), en Chesterton, Collected Works, vol. XV: Chesterton on Dickens, ed. Alzina Stone Dale, San Francisco, Ignatius Press, 1989, pp. 413-530.

[25] Charles Dickens (1906), en Chesterton, Collected Works, vol. XV: Chesterton on Dickens, ed. Alzina Stone Dale, San Francisco, Ignatius Press, 1989, pp. 413-530.

[26] Ibid., p. 47. El Dickens de Chesterton era una de les obres que Romeva tenia previst traduir dins el projecte de la col·lecció «Obres de G. K. Chesterton» endegada per La Nova Revista, traducció que no es publicà mai: vegeu Coll-Vinent, G. K. Chesterton a Catalunya, pp. 32-33, 176.

[27] Hamilton, «The Rationalist from Fairyland», p. 232.